La competència mediàtica

Definir la competència mediàtica condueix a una perspectiva més àmplia en la que convergeixen aspectes vinculats a la competència audiovisual i a la competència digital. Aquestos dos constitueixen el marc de referència de «El tractament de la informació i competència digital», competència bàsica del currículum vigent. 

La competència mediàtica ha de contribuir a desenvolupar l'autonomia personal dels ciutadans i ciutadanes, així com el seu compromís social i cultural.

La competència mediàtica exigeix el desenvolupament d'una capacitat crítica respecte al propi esperit crític, perquè resulta més ajustat a la realitat referir-se a l'ésser humà com un animal racionalitzador que com un animal racional.

Els paratextos

 Els paratextos són missatges o expressions que complementen la informació donada per les paraules del text i ajuden a una millor comprensió del text. La funció que compleixen és la de secundar, afegir informació addicional (subtítols), bolcar informació sobre el text que s'ha desenvolupat (pròleg, prefaci, Epíleg) o simplement per a senyalització i indicacions (Índex)

El paratext no només ajuda al text principal, sinó que també li dóna un entorn, ajuda a emmarcar els diferents conceptes i afegeix facilitats per a la seua interpretació; tot açò sense modificar l'essència del mateix. Existeixen paratextos gràfics (fotografies, il·lustracions, requadres, etc.) i paratextos verbals.

(Mastermagazine.info)

El llibre

El llibre és una obra manuscrita, impresa o digital no periòdica, de diferents tipus de temàtiques i amb una extensió suficient com per a omplir un volum (unes 50 fulles).

Els llibres són una de les principal fonts de difusió de cultura, història, etc.

Literatura de tradició oral

Literatura de tradició oral és la qual s'ha desenvolupat al llarg de la història per mitjà d'una transició oral. La literatura de tradició oral, també anomenada oralitat, intenta viure la literatura com una experiència, des de el sentiment. Llegir és un acte individual però pot ser col·lectiu, al igual que escriure o dramatitzar.

En un aula, hem d’entendre aquesta literatura com “art” i al mestre com un “artista”. Les emocions viscudes i transmeses ens ajuden a crear i desenvolupar la intel·ligència emocional i cognitiva. Així, també millorem aspectes com la comprensió i la memòria.

El conte pot servir de gran ajuda dins i fora de l’aula, ja que molt d’ells tracten problemes i manifestacions genèriques que a més de tractar la literatura de tradició oral, ens ajuda a dominar orígens, antiguitats, autoria, etc. Així doncs, podem dir que el conte de tradició oral es difon mitjançant la paraula a través dels temps i que aquesta extensió geogràfica pot servir de base per als estudiants de qualsevol formació acadèmica.

Per a finalitzar, com traslladaríem activitats a l’aula i fora d’aquesta en relació a la temàtica de “literatura de tradició oral”?

Hi han moltíssimes varietats d’activitats, a més la gran majoria es basen en la integració i participació de tot l’alumnat. Al currículum el tema de tradició oral no es tracta pràcticament, perquè està integrat a les assignatures o competències lingüístiques i oral-narratives. Així, a l’hora de tractar un tema tan important com l’herència dels contes, hem de tindre cura i de ser respectuosos; transmitent la importància de la lectura, també.

L'intertext lector

L'intertext lector és un component bàsic de la competència literària; en l'espai de la competència literària, integra, selecciona i activa significativament el conjunt de sabers, estratègies i recursos lingüístic-culturals per facilitar la lectura de textos literaris.

El intertext lector i la competència literària estàn vinculats per les seves aportacions a la recepció, perquè tota lectura és una difícil transacció entre el coneixement del món del lector i la classe de competència que el text transmiteix .El intertext lector aporta els referents perquè la recepció siga completa, perquè els indicis d'aquest text es relacionen amb les concrecions d'una altra obra. És a dir, el intertext lector fa possible, significativa i personal la lectura de les diferents obres; aquest promou els reconeixements i les associacions entre diferents elements discursius, textuals, formals, temàtics, culturals, etc.,

El anàlisi i coneixement del intertext del lector aporta un nou concepte per a orientar la formació del lector cap a un coneixement significatiu de la literatura, que es determina mitjançant les relacions que estableix el propi lector, i el intertext lector activa la participació personal en la comprensió del text i potencia la recepció estètica com una activitat personal i íntima entre el lector i el text. 

L'educació literària

L'educació literària consisteix en l'ensenyament i l'aprenentatge dels coneixements i els habilitats que necessita un lector. El concepte d'Educació Literària és relativament recent. Sorgeix per tal de modificar un ensenyament de la literatura basat en informació literària, en la memorització de dades, dates, característiques, etc. Aquesta educació, busca donar als alumnes les habilitats específiques que requereix la comprensió dels textos literaris i facilitar-los l’emoció per la literatura; es centra en la lectura de les obres literàries i en la seva comprensió, és a dir en la formació de lectors competents.

En les noves corrents literàries, l’educació literària es defineix  com l'adquisició d'una competència lectora especifica, que requerix del reconeixement d'una determinada conformació lingüística; i està molt relacionada amb la competència literària, la qual, Aguiar e Silva defensa que és un saber que permet comprendre i produir textos.

L'educació literària ha de centrar-se en que els alumnes adquireixen un saber llegir literari; i considerar la lectura com una activitat composta per dos tipus de conductes ben diferenciades, encara que simultànies i complementàries: per una part, un comportament lector que es dirigeix a la construcció del sentit a partir d'activitats de raonament, i, d'una altra, un comportament lingüístic que s'adequa a les característiques de la llengua escrita. Per un altre costat, els educands han de saber entendre del text a través d'activitats de: contacte amb el text, la incitació a la lectura, la formació d'hàbits lectors i l'ampliació de formes de lectura. Han de comprendre, a través d'un itinerari de lectures comprensible, tenint en compte la relació amb els coneixements previs dels alumnes, fent una contextualització literària i cultural. El saber llegir literari implica també, saber distingir entre el text literari i les seues formes d'organització treballant-ho a través del contrast entre diversos tipus de textos. I conèixer els trets específics d'estos, com són els coneixements de la construcció literària. Per a que en l'escola es done una educació literària i s'adquirisca un saber llegir literari, ha d'haver-hi un canvi en les metodologies tradicionals, i una nova articulació i integració en un nou marc general de l'educació literària, que s'ha d'enfocar en la integració del registre literari en els diversos usos lingüístics. Colomer,T.(1991).De la enseñanza de la literatura a la educación literaria.Comunicación, Lenguaje y Educación).

Com assenyala Felipe Zayas, en el seu article "Un projecte d'escriptura a partir de la Ègloga I de Garcilaso de la Vega", l'educació literària implica:

•  Descobrir la lectura com a experiència satisfactòria fundada en la resposta afectiva del lector (aquest s'emociona amb la intriga; s'identifica amb els personatges; reconeix en el text la seva pròpia experiència vital com a experiència humana; descobreix mons allunyats de la seva experiència immediata; contrasta la seva pròpia interpretació amb la d'altres lectors; percep estèticament el llenguatge, etc.,).

•  Aprendre a construir el sentit del text, és a dir, a confrontar la visió que té el lector de si mateix i del món amb l'elaboració cultural de l'experiència humana que li ofereix l'obra literària.

• Conèixer les particularitats discursives, textuals i lingüístiques dels textos literaris, característiques que estan condicionades històricament i configuren els gèneres o formes convencionals de la institució literària mitjançant les quals la humanitat ha simbolitzat la seva experiència.

Literatura infantil i juvenil

La definició de literatura infantil i juvenil (LIJ) ha estat durant molt de temps qüestionada per les dues funcions que té: la literària i l’educativa. Són molts els autors que al llarg de la història han afirmat que la literatura infantil no és pot considerar literatura ja que han qüestionat la seua qualitat literària. La primera raó per la qual no es considerava literatura va ser que eren textos dirigits a xiquets, xiquetes i joves (COLOMER, 1998). A partir dels anys 70, es va començar a concebre la literatura com una expressió lingüística que no segueix estrictament la norma, és a dir, que no es cenyeix a les normes del llenguatge. Molt autors van veure que una de les característiques fonamentals dels textos literaris és la seua “literarietat”. Per aquesta raó, ens diu Colomer que la literatura infantil va ser considerada com un text literari menor, ja que no es desviava excessivament de la norma.

Al llibre La formación del lector literario de Colomer trobem que Bordieu (1966) va formular la literatura infantil i juvenil com un camp literari específic. A partir d’aquest moment, també se li va conèixer com un nou gènere literari. Van començar a buscar característiques pròpies d’aquest gènere com per exemple que la majoria de llibres tenen com a protagonista un xiquet o un jove. El fet que siga per a un públic específic, fa que es veja molt limitat en alguns aspectes com el llenguatge, l’ús de figures retòriques, l’extensió... Segons Soriano (1975) (al llibre mencionat anteriorment).

Per a Towsend (1971) la valoració de la literatura infantil i juvenil es basava en quatre principis generals: l’adequació del text al lector model, la seua popularitat, la importància de la lectura per a la persona i el mèrit literari.

No obstant, aquesta polèmica al voltant de si la literatura infantil i juvenil és o no literatura, ha anat a menys a partir dels anys 80. Per a Colomer (1998; 133), “la literatura para ninos y niñas forma parte de un sistema literario estratificado, donde la posición de cada uno de los subsistemes se halla determinada por distintas condiciones sociales y literarias. Por tanto se analizarán las narracions infantiles teniendo en cuenta las normas, tanto literarias como educatives, que las condicionan”.

A partir de la dècada dels 80 i de l’aparició d’una nova concepció del concepte de literatura infantil i juvenil, va incrementar el nombre de la productivitat. Trobem una gran varietat de llibres en quant a la temàtica, a la forma... Existeixen llibres sobre ciència-ficció, aventures, misteri, d’humor... També podem trobar llibres amb diferents formes i interactius, on el lector pot ser partícip de la història. Cal tindre en compte, que els autors d’aquests llibres contemplen dos tipus de lectors model: els xiquets i xiquetes i els pares. Sovint, els pares han de llegir amb els seus fills, per la qual cosa, han de veure que els llibres són atractius i així motivar al mateix temps als xiquets.

La literatura infantil i juvenil és actualment un instrument emprat a l’escola (entre els 3 i els 18 anys). Molts mestres empren els llibres per elaborar projectes o treballar matèries o valors dins de l’aula. Com hem vist anteriorment, la literatura infantil i juvenil ha estat molt condemnada l’últim segle, ja que no era considerada literatura per la qualitat literària, i ara és el moment en el que podem veure que la literatura infantil i juvenil és una peça clau en l’aprenentatge dels xiquets.

Gènere líric

El gènere líric és un gènere literari que es caracteritza principalment perquè expressa els sentiments de l’autor o l’autora i per la seua estructura. Els textos, anomenats poemes, estan escrits majoritàriament en vers. Un poema està compost per estrofes, i cada estrofa pot tindre diferent nombre de versos. Depenent de quants versos tinga cada estrofa i quantes estrofes tinga el poema, existeixen diferents tipus de poemes per a classificar-los com exemple la lira, el sonet, la ègloga... A continuació, veurem un exemple de sonet:

 “Si com l’oreig

que encén la rosa.

Mire i no veig.

Creix una alosa!

Tot ens proposa

jorns de festeig.

Oh cada cosa!

Aiguabarreig.

Mesura i calla.

Ah tanta palla!

Millor, el llit.

Veig la finestra.

Vós sou molt destra.

Oh molta nit!”

Aquest sonet de Vicent Andrés Estellés està compost per dos quartets i dos tercets. La poesia antiga ha perdurat fins als nostres dies gràcies a la transmissió oral gràcies als que les transmitien de pare a fills i gràcies als trobadors. El Breve diccionario de términos literarios (Estebánez, 2000;322) ens diu: “por otra parte, la poesia de los trovadores provenzales inicia (...) un tipo de lírica con nuevas formes poemáticas como la cansó, el sirventés, la pastorel·la, la tensó, etc.”

A l’escola és molt emprat el gènere líric sobretot a les etapes d’Infantil i Primària. Utilitzen moltes cançons, endevinalles i rimes per assolir millor els conceptes i fer més dinàmic el seu aprenentatge. És un recurs que ens ajuda a memoritzar i a interioritzar allò que estem aprenent.

Gènere dramàtic

El gènere dramàtic és un gènere literari que es caracteritza per ser un text escrit que es pot representar ja que es troba emmarcat en un temps i espai concrets. És a dir, és un gènere que per la seua estructura i format pot ser representat. És un text que presenta unes característiques pròpies del gènere com: la divisió en actes (solen ser la introducció, el nus i el desenllaç), les acotacions (són indicacions sobre el que ha de fer o el to que ha d’emprar el personatge), els personatges (a principi del diàleg apareix el nom del personatge que intervé),etc. 

Segons Colomer (1994; 128) i com reflexiona el llibre Ensenyar literatura a secundària, "la disposició del públic i dels actors (...), els decorats i l'atrezzo (...), el vestuari (...), la llum, la música, etc. En suma, les opcions estètiques que aquell director ha triat per fer la seva pròpia lectura de l'obra que duu a escena. Alhora, l'espectador ha de prendre consciència de la complexitat constructiva que hi ha darrere de cada espectacle". Totes aquestes qüestions són una peça fonamental per a poder crear un ambient per a la representació en escena del text.

Dins del gènere dramàtic trobem diferents subgèneres com per exemple la comèdia, la tragèdia i el drama. El que diferència els diferents subgèneres és la temàtica, ja que l’estructura és comuna per a tots. Un exemple de text dramàtic és el següent (La clau misteriosa): 

"GINA : — Tu creus que s’obrirà? (fa veure que gira la clau dins el pany)

(Els llums s’encenen i s’apaguen ràpidament diverses vegades, mentre el Follet del Tro

descorre la cortina. Aleshores la llum es torna color de mel.)

JOANET : — (meravellat) Espàrrecs i carxofes!

FOLLET DEL TRO : — (esverat) Com és que saps la contrasenya? "

El gènere dramàtic o teatral és un recurs molt útil a l’escola. Serveix per a millorar les relacions socials dels xiquets, per a entendre millor als companys, per millorar la nostra capacitat de concentració i atenció... És un recurs molt interesant per a treballar amb els xiquets des de menuts ja que pot ser molt beneficiós per a ells.

Paraliteratura

La paraliteratura és el conjunt de tota la literatura destinada al consum de masses. És una literatura que comprén diversos tipus de gèneres literaris com ara la novel·la policíaca o romàntica. És una producció literària basada en un model lector que prefereix aquest tipus de lectura per tal d’evadir-se de la realitat i busca un text fàcil d’entendre i no tracte sobre qüestions complexes.

Animació lectora

L’animació lectora és un conjunt d’activitats o actituds que tenen la finalitat d’apropar la lectura i fomentar-la. Un dels seus objectius és fer veure en els lectors que els llibres són creatius, poden ser didàctics i es pot gaudir de la lectura. També busca en el lector crear un hàbit de lectura i per a aconseguir-ho, qualsevol estratègia és vàlida si comparteix aquests objectius.

Intertextualitat

La intertextualitat és l’ús de textos en l’elaboració d’un nou text. És a dir, consisteix en produir un text literari on introduïm de forma explícita o implícita referències d’altres autors o textos literaris. Aquest fet, introdueix el text en un conjunt de referències que li aporten un valor més cultural i objectivitat, ja que arreplega diferents punts de vista i idees d’altres autors.

Cànon literari

Una llista o elenc d’obres considerades valuoses i per això dignes de ser estudiades i comentades als anys. S’aposta per completar la definició adduint els criteris que remarca Joaquim Molas (1998) per a elaborar aquesta llista: “d’una banda, el valor literari, sempre de mal definir i mesurar; i d’una altra, la representativitat”.

Gèneres audiovisuals

Els gèneres audiovisuals fan referència a diverses classificacions agrupades en funció de les característiques del contingut del vídeo, de la finalitat amb què és produït, del seu tractament i maneres de difusió. Els diferents mitjans audiovisuals han creat els seus propis gèneres. En el món del cinema podem parlar de molts i variats gèneres. 

Quan parlem del cinema de ficció ens podem referir als gèneres de ciència ficció, western, policíac, comèdia, aventura, històric, etc. Podem parlar també d'altres gèneres del cinema, com ara documental, animació, dibuixos animats, etc. El mateix passa amb la TV, on podem trobar diversos gèneres, com per exemple reportatges, documentals, notícies, sports, musicals, telesèries, entreteniment, magazines, etc. 

 

Competència lectora

Les definicions de la lectura i de la competència lectora han evolucionat paral·lelament amb els canvis socials, econòmics i culturals. El concepte d’aprenentatge i en especial el d’aprenentatge al llarg de la vida, ha transformat les percepcions de la competència lectora i de les necessitats a les que ha de fer front. Ja no es considera que la capacitat de lectura siga una cosa que s’adquireix en la infantessa durant els primers anys d’escolarització. Es veu com a un conjunt en evolució que inclou una sèrie d’aconteciments, habilitats i estratègies que les persones van construint amb els anys, segon les diverses situacions que viuen i mitjançant la interacció amb els seus companys i amb les comunitats més extenses on participen.

 

Gènere assagístic

Un assaig és un gènere que s'inscriu en el marc de la literatura didàctica o d'idees i que reflexiona sobre interrogants relacionats amb la condició humana. És un escrit de temàtica variada i diversa en el qual un autor exposa el seu pensament sense una estructura rígida i va elaborant les seves idees a mesura que les posa per escrit. El seu mitjà d'expressió més habitual és la prosa no narrativa. L'assaig pot tenir una extensió variable (des d'una desena de pàgines fins a un llibre) i, per tant, permet a l'autor d'incorporar en el desenvolupament de la tesi pròpia els contrarguments que la podrien contradir segons el procediment dialèctic clàssic, heretat de la tradició filosòfica des d'Aristòtil, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi+antítesi=síntesi. Es tracta de textos de caràcter argumentatiu i, de vegades expositiu. En el context podem trobar diversos factors que van des de la situació personal de l'autor fins al marc sociopolític o cultural i la tradició assagística que empara el text.

En el camp dels textos periodístics, els articles d'opinió formen part de la literatura d'idees: l'editorial, les cartes al director, la columna o article d'opinió, la ressenya crítica i el debat. La llargada de què disposa l'autor és més breu i, per tant, els textos se solen limitar a l'exposició del tema, el seu desenvolupament i l'opinió personal fonamentada al final.

D'autors que conrearen aquest gènere ja en trobem a la literatura clàssica. Durant el renaixement apareixen importants figures com Erasme de Roterdam o Montaigne. Entre els assagistes espanyols i catalans destaquen, entre d'altres, Ramon Llull, el pare Feijoo, Ángel Ganivet, José Ortega y Gasset o Miguel de Unamuno.

 

 

Gèneres literàris

Els gèneres literaris són manifestacions formals de les obres literàries que es classifiquen tenint en compte l’estructura i el contingut. Predomina la funció poètica del llenguatge: l’atenció de l’acte comunicatiu se centra en el missatge, en la manera com aquest s’estructura i s’expressa. El llenguatge literari és creatiu, carregat d’expressivitat amb l’ús d figures retòriques (efecte estètic). Els gèneres literaris són: la poesia (gènere líric), la narrativa culta, la narrativa popular (Gèneres narratius), el teatre (gènere dramàtic) i l’assaig (gènere assagístic).

Cada públic i cada ocasió demanen una manifestació pública determinada. Va ser Aristòtil en la seva Poètica que va definir per primer cop gènere literari a partir de tres aspectes: forma, contingut i origen. Sota l'epígraf de literatura s'estudien textos que actualment més difícilment considerem ‘literaris': discursos, textos d'historigrafia o filosofia, i fins i tot tractats tècnics sobre els temes més diversos (dret, ciència, agricultura, cuina...). Una justificació és que els antics no posaven límits clars entre el que és bell i el que és útil. 

Quan al s. III a. C. es comencen a escriure obres literàries a Roma, la literatura grega, després de cinc segles d'existència, ja havia atès la seva maduresa i havia desenvolupat una varietat completa de gèneres que la col·locaven en un lloc incomparable amb qualsevol altra civilització contemporània. En conseqüència la literatura llatina neix sota la influència de la grega, tant en contingut com en forma. Els arguments de la poesia i de la tragèdia llatines són sovint extrets dels mites grecs. La prosa deu també els seus temes a la filosofia i a la retòrica gregues. Els gèneres cultivats pels escriptors llatins són els mateixos de la literatura grega: poesia èpica i lírica, tragèdia i comèdia, oratòria, historiografia, filosofia, novel·la... En cadascun d'ells la màxima aspiració dels autors romans era igualar el seu model grec.

L'emulació amb els models (imitatio) fa que es valori la contribució d'un autor respecte dels seus models en un diàleg continu amb la tradició grega -i també la llatina un cop s'ha creat. Mentre que l'exigència moderna d'originalitat obliga sovint a fer passar el que és vell per nou, en l'antiguitat és el contrari: l'escriptor ha de remuntar-se a una sèrie de predecessors i, si no hi són, inventar-se-la. La renovació dels gèneres sovint per contaminació d'altres. Per exemple la retòrica serveix a Ovidi per renovar l'èpica i a Sèneca per renovar la tragèdia.

Literatura i fet literari

Actualment ens resulta evident que la literatura queda englobada en el món de la comunicació. És comunicació, si més no, en la mesura que és llenguatge i es constitueix, com a tal llenguatge, en un conjunt de significats anomenats <<missatges>>. Cal, tanmateix, mostrar en quin sentit actua la literatura com a comunicació. És imprescindible de recordar en aquest punt la magistral anàlisis de Jackobson sobre el missatge: en tot missatge podem distingir-hi sis elements (context, emissor, missatge, destinatari, contacte i codi), cadascun amb una funció específica. Si l’èmfasi del missatge recau sobre un o altre d’aquests elements la funció d’aquests es transforma en dominant i caracteritza el missatge. La tendència vers el missatge com a tal és la funció poètica. Això no vol dir que el llenguatge literari no tinga altres funcions. 

El que importa és que si el llenguatge literari és d’una forma peculiar, comunicatiu, entre immediatament en una relació històrica amb la realitat. Efectivament, la funció poètica varia no solament en quantitat o evidència sino en qualitat. El discurs literari té la propietat de crear a través del mateix missatge la seua pròpia realitat i de formular el seu propi context discursiu i de les coordenades metaliteràries (teoria i crítica) que el reconeixen com a tal, requereix disposar d’un enfocament en què l’obra i el lector puguen interactuar sense conferir ni a l’un ni a l’altre.

Amb a finalitat d’aconseguir que la història de la literatura siga una història del fet literari com a tal, cal estudiar les teories del formalisme rus, que abandona el concepte d’història i el substitueix pel d’evolució, amb la qual cosa el fet literari queda fora del fluir humà i històric. Amb l’estructuralisme s’accepta la possibilitat d’uns estudis literaris que integren els elements històrics i d’una historia de la literatura que componga l’especificat del fet literari, no és un concepte estàtic sinó alguna cosa que cal determinar en els seus aspectes sincrònics i diacrònics.

Així es considera qualsevol cosa com a literatura i qualsevols cosa que inalterable i inqüestionable es considera literatura. Per tant, la teoria literària fa una profunda crítica sobre les relacions i concepcions clàssiques del fet literari per remarcar la relativitat cultural i social de tot el ventall d’aquestes concepcions, tot assenyalant el seu origen ideològic a l’hora que defineix que la literatura és completament objectiva. 

Una didàctica de la literatura ha de plantejar-se en primer lloc quin és l’objectiu de la formació literària, què és la formació literària. Després d’haver apuntat aquestes consideracions, sembla que la literatura no resulta ser una matèria que permeta un aprenentatge homogeni i tipificat a causa de les variants autor/obra/receptor. Per això la literatura ni <<s’aprèn>>, ni <<s’estudia>>, es viu, s’experimenta, s’assimila, es percep, s’arriba a ella mitjançant un procés de recepció que fa del procés d’assimilació d’experiències literàries de les quals deriva el seu coneixement i en certa manera l’aprenentatge pragmàtic. En un enfocament significatiu de l’aprenentatge literari, l’experiència lectora es construeix per successió d’actes de lectura, per la recepció d’obres de diversos gèneres i estils del coneixement de les quals sorgeix la possibilitat de relacionar i de crear valoracions.

Competència literària

L’objectiu de la lectura literària consisteix en el desenvolupament de la competència literària i de cada una de les seves parts, entre les que es troben la competència lectora i el intertext del lector. La competència literària es una necessitat a la vida quotidiana, i no tan sols en situacions de recepció literària. Els últims estudis i teories han senyalat la dependència de la competència literària respecte a les activitats de recepció lectoria, per això, no es pot parlar de competència literària sense el recolzament de l’experiència lectora.

El desenvolupament de la competència literària necessita de la lectura com activitat bàsica del accés a la construcció dels coneixements metadiscursius i metaliteraris. Es per això que la lectura es vincula plenament amb el desenvolupament del hàbit lector. 

J. Culler ens diu “La lectura no es no més una activitat innocent. Età carregada d’artifici, i negar-nos a estudiar els nostres propis modes de llegir es passar per alt una font principal d’informació sobre la activitat literària”

Els nens i les nenes, al llarg de la seva vida, adquiriran habilitats referides a la comprensió i la expressió lingüística, i aquests es desenvolupen a través d’actes de recepció i producció a la vida quotidiana. Ja que la seva competència li permetrà descodificar, comprendre i interpretar els textos de la vida.

La competència literària i la competència lectora depenen l’una de l’altra. Per una part, la competència lectora es un component de la competència literària, però, a més a més, aquesta es desenvolupa en gran mesura en la funció de les habilitats lecto-receptores i escriptores del individu. La competència lectora es la clau que obri l’accés a la interacció entre el text i el lector i de la passió per aquesta pràctica.

A llegir s’aprèn llegint, es a dir, posant en contacte al estudiant amb diversos tipus de textos que potencien les seves habilitats i les seves capacitats i que li exigeixin la activació de uns i altres coneixements i la aplicació d’unes i altres estratègies. 

Fillola, A. M. (1999). Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria. In Literatura infantil y su didáctica (pp. 11-54). Servicio de Publicaciones.

Gènere narratiu

Segons el contingut i la estructura, podem classificar les obre literàries en grups o categories. Els més importants son el narratiu, el líric, el dramàtic i el didàctic. Els gèneres literaris son models de estructura formal i temàtica que permeten a l’escriptor establir un esquema previ a la creació de la seva obra.

Aquesta classificació es fa segons criteris semàntics, sintàctics, fonològics, discursius, formals, contextuals, situacionals i afins. 

El gènere narratiu es caracteritza per contar una història, ja siga fictícia o real, que es desenvolupa en un espai i un temps concret. Aquesta història la protagonitza un nombre limitat de personatges que també poden ser imaginaris o reals. 

Dins del gènere narratiu trobem nombrosos subgèneres com per exemple: la èpica, la epopeia, el mite, la llegenda, la crònica, l’assaig, el cantar de gesta, el conte, la novel·la, la faula... D’aquests subgèneres, els que tenen un caràcter més infantil i que es treballen més durant els anys de la educació d’infantil i primària son: el conte, la novel·la i la faula.

Enciclopedia de Clasificaciones. (2016). Tipos de textos narrativos.

http://www.tiposde.org/lengua-y-literatura/728-textos-narrativos/

https://es.wikipedia.org/wiki/G%C3%A9nero_literario