Literatura i fet literari

Actualment ens resulta evident que la literatura queda englobada en el món de la comunicació. És comunicació, si més no, en la mesura que és llenguatge i es constitueix, com a tal llenguatge, en un conjunt de significats anomenats <<missatges>>. Cal, tanmateix, mostrar en quin sentit actua la literatura com a comunicació. És imprescindible de recordar en aquest punt la magistral anàlisis de Jackobson sobre el missatge: en tot missatge podem distingir-hi sis elements (context, emissor, missatge, destinatari, contacte i codi), cadascun amb una funció específica. Si l’èmfasi del missatge recau sobre un o altre d’aquests elements la funció d’aquests es transforma en dominant i caracteritza el missatge. La tendència vers el missatge com a tal és la funció poètica. Això no vol dir que el llenguatge literari no tinga altres funcions. 

El que importa és que si el llenguatge literari és d’una forma peculiar, comunicatiu, entre immediatament en una relació històrica amb la realitat. Efectivament, la funció poètica varia no solament en quantitat o evidència sino en qualitat. El discurs literari té la propietat de crear a través del mateix missatge la seua pròpia realitat i de formular el seu propi context discursiu i de les coordenades metaliteràries (teoria i crítica) que el reconeixen com a tal, requereix disposar d’un enfocament en què l’obra i el lector puguen interactuar sense conferir ni a l’un ni a l’altre.

Amb a finalitat d’aconseguir que la història de la literatura siga una història del fet literari com a tal, cal estudiar les teories del formalisme rus, que abandona el concepte d’història i el substitueix pel d’evolució, amb la qual cosa el fet literari queda fora del fluir humà i històric. Amb l’estructuralisme s’accepta la possibilitat d’uns estudis literaris que integren els elements històrics i d’una historia de la literatura que componga l’especificat del fet literari, no és un concepte estàtic sinó alguna cosa que cal determinar en els seus aspectes sincrònics i diacrònics.

Així es considera qualsevol cosa com a literatura i qualsevols cosa que inalterable i inqüestionable es considera literatura. Per tant, la teoria literària fa una profunda crítica sobre les relacions i concepcions clàssiques del fet literari per remarcar la relativitat cultural i social de tot el ventall d’aquestes concepcions, tot assenyalant el seu origen ideològic a l’hora que defineix que la literatura és completament objectiva. 

Una didàctica de la literatura ha de plantejar-se en primer lloc quin és l’objectiu de la formació literària, què és la formació literària. Després d’haver apuntat aquestes consideracions, sembla que la literatura no resulta ser una matèria que permeta un aprenentatge homogeni i tipificat a causa de les variants autor/obra/receptor. Per això la literatura ni <<s’aprèn>>, ni <<s’estudia>>, es viu, s’experimenta, s’assimila, es percep, s’arriba a ella mitjançant un procés de recepció que fa del procés d’assimilació d’experiències literàries de les quals deriva el seu coneixement i en certa manera l’aprenentatge pragmàtic. En un enfocament significatiu de l’aprenentatge literari, l’experiència lectora es construeix per successió d’actes de lectura, per la recepció d’obres de diversos gèneres i estils del coneixement de les quals sorgeix la possibilitat de relacionar i de crear valoracions.