Rondalla: El regne sense rei

Vet ací en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven hi va haver un rei que vivia en un gran castell del qual les persones de la comarca no hi sabien molt. Tan sols l’havien vist alguna vegada anant de caça o camí de les comarques veïnes.

Una volta el rei va anar al poble, i va passejar i passejar, buscant alguna doneta en edat de casar ben bonica. Va caminar i va caminar fins que sense adonar-se va arribar a una xicoteta granja on vivien una parella de grangers vellets amb les seues tres filles: Ana, Ania i Angua.

El rei va mirar a tot arreu, es sentia perdut, i va veure una xica molt bonica... La més bonica de totes! I va decidir que aquesta hauria de ser la seua dona. Era la filla major dels grangers, Ana. El rei, molt seriós va parlar amb els pares i es va emportar a la xica al gran castell del regne als tres dies, on es va casar amb ella.

Va arribar l’època de caça i el rei s’aniria de viatge, però abans d’això li va demanar a la seva preciosa esposa:

- Ací en tens, estimada meva, les claus de tot el castell...

- Deu ni do!! Si n’hi ha moltes!!! - comtestar Ana

- Si, són moltes, però escolta’m bé. Pots anar allà on vulgues, tots els servents estan a la teva disposició, demana’ls els que necessites. Però, i això és molt important, mai traspassis la tercera porta a l’esquerra de l’ala oest. Promet-m’ho

- Ho promet – va dir Ana mirant encara les claus

- També tinc un regal per a tu. És aquest anell d’or, fixat hi bé, té un diamant i tot! Es una proba del meu amor per tu. No tel lleves mai, es molt especial.

- D’acord!

Així va ser com el rei, tot content, se’n va anar del castell.

Ana el primer dia va anar camí al jardí, el segon dia va passar per davant la porta i li va picar la curiositat, va acostar-se a la porta, poquet a poquet, paset a paset fins que escoltà...

POM......POM.......POM.......POM

Però no hi va entrar. Al tercer dia no ho va poder suportar, va ficar la clau al pany, va fer força per girar el engranatge i va obrir la porta mentre escoltava....

POM....POM.....POM......POM

L’espant la va inundar, aquí hi havia moltes noies, dels peus colgades, degollades i lentament dessagnades, i el soroll no era sinó el goteig sincronitzat.

POM.....POM......POM.....POM

I de fons hi va escoltar una veu grau que li va dir:

- Quan vinga l’amo ho sabrà, quan vinga l’amo t’ho dirà....

Es va espantar tant, que va caminar enrere, va trepitjar i va caure de cul, ficant les mans en dos tolls de sang

La noia va eixir corrent d’eixa habitació del dimoni, es rentà i es rentà, mil vegades fins que va aconseguir llevar-se totes les taques de sang. Totes menys una, el diamant en tenia una que no podia rentar.

No passa res! – va pensar – li diré que s’ha tacat al punxar-me amb una rosa. La setmana que ve aniré a casa i els contaré als meus pares el que he vist.

Eixa mateixa nit el rei tornà al castell, i va encontrar la seua bella esposa esperant-lo en la porta. S’havia posat un vestit preciós i fingia un adorable somriure. El rei va córrer cap a ella, la va agafar de les mans, se las va acariciar i li va dir:

- T’he trobat molt molt a faltar. Però... sent que has fet alguna cosa que no hauries d’haver fet. T’hi has ficat a la tercera porta a l’esquerra de l’ala oest. Acompanya’m, que ara t’heu vaig a ensenyar.

I d’aquesta manera el rei va caçar Ana. 

Unes setmanes més tard, el rei va tornar a passejar pel poble, i passejà i passejà i i va arribar a la granja on vivia Anna, i va veure a Ania. Una bella fadrina que llegia asseguda en un balancí a l’ombreta d’un arbre més agust que el món. El rei va parlar en els seua pares, que per por acceptaren a que la seua filla s’en anara amb ell, i al tercer dia els vegeren anar-s’en en un carruatge cap al castell.

Passaren setmanes i va tornar l’època d’anar a caçar, però abans de marxar-se, el rei li va dir a la seua jove dona:

-Ací tens, les claus de tot el castell, tot el servici està a la teua disposició, demana tot el que necessites. Pots anar allà on vulgues, però no has de traspassar la tercera porta a l’esquerra de l’ala oest. Amés, tinc un regal per a tu, aquest anell tan especial! Mira! Té fins i tot un diamant, és signe del meu amor per tu, no te’l lleves mai. Has de prometre’m! 

I Ania li va contestar: -T’ho promet.

Ania era molt curiosa i aquesta oportunitat de que el rei se n’anara li venia com anell al dit, mai millor dit. Per tant, el rei pensà que mai entraria dins d’aquella habitació, amés tenia molts més llocs on anar i visitar dins del castell. Al dia següent, s’alçà del llit i anà corrent sense pensar-ho molt cap a la porta i la va mirar, va fixar-se amb tota la seua atenció i escoltà… 

Pom, pom, pom, pom! 

Va intentar mirar per el pany però tot estava molt obscur i no va poder veure res. Mirà al seu voltant i se n’anà. 

Al tercer dia, ja no hi podia aguantar més la curiositat i anà a la porta, ficà la clau al pany i va obrir. L’espant la va inundar perquè hi havia moltes xiques dins de l’habitació penjades de cap peus i totalment dessangrades. Al fons del tot, hi havia una veu que de sobte digué: 

-Quan vinga l’amo ho sabrà, quan vinga l’amo t’ho dirà....

Es va espantar tant, que va caminar enrere, va trepitjar i va caure de cul, ficant les mans en dos tolls de sang. La noia va eixir corrent d’eixa habitació del dimoni, es rentà i es rentà, mil vegades fins que va aconseguir llevar-se totes les taques de sang. Totes menys una, el diamant en tenia una que no podia rentar. Hi va pensar que no passava res i que donant-li na volta a l’anell podria anar la següent setmana a contar-li a la seua germana el que hi havia vist. 

Aquella nit el rei tornà del seu viatge i trobà a la bella esposa llegint dins del saló del castell. El rei anà cap a ella i li va agafar de les mans, li va acariciar i li digué:

-T’he trobat molt molt a faltar. Però... sent que has fet alguna cosa que no hauries d’haver fet. T’hi has ficat a la tercera porta a l’esquerra de l’ala oest. Acompanya’m, que ara t’heu vaig a ensenyar.

I així va caçar a Ania.

Ploguts prou dies, el rei es va dirigir a la granja d’Anna i Ania per buscar a la seua germana Angua. Aquesta estava cuidant dels animals quan va informar a son pare i a sa mare de que també anava a marxar amb el rei en tres dies.

Com que a Angua li encantaven els animals, va demanar al rei emportar-se en ella un corderet malaltet que necessitava un fum de cuidats. El rei ho va permetre arrufant el nas i Angua va aconseguir anar al castell amb el seu amic.

La setmana de després el rei s’en va anar de caça, però abans va advertir a la seua dona:

Va arribar l’època de caça i el rei s’aniria de viatge, però abans d’això li va demanar a la seva jove esposa:

- Ací tens, amada meua, les claus del meu castell, als teus peus tens, reina meua, a tots els meus sirvents. Però, i això es molt important, mai traspassis la tercera porta a l’esquerra de l’ala oest. També un regal tinc guardat per a tu, un anell especial amb un diamant. Per amor te’l done i per amor mai te l’has de llevar. Prometemeu amor meu.

- T’ho promec amor meu- li va dir amb el cor en la mà.

Angua va ser corrent a veure al seu corderet, i a este li encantava xuplar-li les mans a la seua ama, Angua va mirar l'anell i va pensar que se li podria espatlar i que el rei es podria enfadar, així que se'l va llevar i ho va ficar en la butxaca.

- Quan torne tornaré a posar-m'ho que és molt bonic. 

Aquella nit estava molt cansada, es va desorientar i va acabar cara a cara a la tercera porta a l'esquerra de l'ala oest, i va passar de llarg a la cerca de la seua alcova. Al matí següent va recordar un estrany so que havia escoltat, però no sabia on. Així que després d'anar a veure al seu corderet va buscar i va buscar fins que va arribar a la porta, va recolzar les paraules del rei i va sentir molta curiositat. No ho va poder suportar, va ficar la clau al pany, va fer força per girar el engranatge i va obrir la porta mentre escoltava....

POM....POM.....POM......POM

L’espant la va inundar, aquí hi havia moltes noies, dels peus colgades, degollades i lentament dessagnades, i el soroll no era sinó el goteig sincronitzat.

POM.....POM......POM.....POM

I de fons hi va escoltar una veu grau que li va dir:

Quan vinga l’amo ho sabrà, quan vinga l’amo t’ho dirà....

Es va espantar tant, que va caminar enrere, va trepitjar i va caure de cul, ficant les mans en dos tolls de sang

La noia va eixir corrent d’eixa habitació del dimoni, es rentà i es rentà, mil vegades fins que va aconseguir llevar-se totes les taques de sang.

I va córrer a veure al seu corderet i sentir-se acompanyada. Quan va arribar va veure al corderet molt malalt, moriria i ella perdria el seu únic contacte amb les seues arrels, la seua família i la seua granja. Es va posar trintísima, i va plorar i va plorar.

Va arribar l'hora de l'arribaria el rei, i ella no va ser a rebre-ho a la porta, es va quedar amb el seu corderet. El rei es va estranyar i la va buscar per tot el castell, i finalment la va trobar en l'estable. Plorant pel seu corderet. Angua, a l'escoltar passos darrere d'ella va ficar la mà en la butxaca i es va posar l'anell. El rei li va agafar de les mans, la va acariciar, va somriure lleument al veure que l'anell no tenia marca i li va dir:

- Conta’m amor meu, què t’ha passat?

La xica no va dir res de la tercera porta a l'esquerra de l'ala oest, però li va comptar el que li havia passat al seu corderet. El rei, al veure patir d'aquella manera li va comptar que havia sentit parlar d'una bruixa que sabia fer un elixir que tornava la vida. I li va prometre anar a la cerca d'ell quan isquera el sol.

Va tornar a mig dia de l'endemà amb un xicotet flascó de vidre que va entregar a Angua. Ella va ser corrent allí on jeia el seu corderet, va deixar caure una gota en el seu front, i el corderet va tornar a respirar. S'havia recuperat i estava feliç. Angua somric el corder i li va donar les gràcies al rei.

A la setmana següent el rei se'n va anar de caça un dia. Ella li va despedir amb un gran abraç, el rei es va quedar estranyat, li va somriure i se'n va anar. Angua i el seu corder van córrer, flascó en mà, fins a la tercera habitació a l'esquerra de l'ala oest. Va obrir la porta sense por i sense llevar-se l'anell. I va reviure una a una a totes les xiques, a qui els anava preguntant:

- Qui te va matar?

Elles van contestar:

- El rei mató.

I Angua els deia:

- Doncs pren aquest bastó.

Eixa nit Angua va esperar al rei amb gran satisfacció, quan el va veure arrivar als seus braços es va llançar. Als ulls el va mirar i susurrant li digué amb maldat:

- Rei meu, rei meu, ara sabràs el que vaig fer, el que he fet i el que ara et van a fer.

I aquesta és la història del regne sense rei i de com totes les fadrines desaparegudes feren el set i mig i tornaren sanes a casa. 

Catacric, catacrac,

catacric, catacrac, 

rondalla contada, rondalla acabada.